Descripció de les diferents espècies d'alzines

L'alzina

Família fagàcies (família d'arbres o arbusts monoics, de fulla caduca):

1. Alzina (Quercus ilex ilex)

2. Alzina surera (Quercus suber)

3. Carrasca (Quercus ilex ballota, Quercus rotundifolia o Quercus ilex rotundifolia)

4. Garric o coscoll (Quercus coccifera)

1. Alzina (Quercus ilex ilex):

Arbre de capçada àmplia i densa amb fulles de 3 a 7 cm amb lòbuls o punxes de color verd fosc a l'anvers i grisenques i piloses al revers. De sexualitat monoica, les flors masculines formen llargs aments que deixen anar el pol·len al vent i les femenines són solitàries i d'elles es desenvolupen els fruits (aglà o gla). Floreix a la primareva entre abril i maig i la maduració de les glans es fa entre octubre i desembre. La seva alçada pot arribar als 20 metres. Es desenvolupa en règims pluviomètrics d'entre 400 i 600 mm. normalment.

De jove pot formar mates arbustives que es podria confondre amb el garric, tot i que segons les condicons climàtiques es pot quedar en aquest estat arbustiu.

Viu des del nivell del mar fins a 1400 m. d'altitud, fent boscos densos, els alzinars, a les contrades mediterrànies marítimes humides o subhumides, seguint la franja costanera mediterrània fins València i les Illes Balears. Pot arribar a més de 250 anys de vida.

Quan es talla o es crema, rebrota amb diversos tanys des de l'arrel en poc temps. L'alzina es relaciona amb diversos fongs formant micorrizògens tals com el Tuber melanosporum o més coneguda i apreciada en gastronomia com a Tòfona negra.

La seva fusta ha estat utilitzada tradicionalment pel carboneig i per fer eines degut a la seva duresa com en eines agrícoles o rodes de carro, o els típics bastons dels balladors de bastons. Es pot utilitzar la seva escorça, rica en tanins, per a l'adoberia, i sovint es cultiva com a arbre ornamental.

L'alzina ha estat un arbre sagrat des de l'antiguetat, com a símbol de força, solidesa i longevitat, essent consagrada al déu grec Zeus a Dodona, a Júpiter a Roma o al déu Perun en la mitologia eslava. Segons certs mitòlegs la clava d'Hèrcules era de fusta d'alzina, la mateixa fusta que la creu on es va crucificar a Jesucrist, i Abraham rep les revelacions de Jehovà prop d'una alzina.

2. Alzina surera (Quercus suber):

És una espècie pròpia del mediterrani amb hiverns més humits i suaus que l'alzina, que la substitueix a mesura que el clima es fa continental, ja que quan fructifica (entre desembre o gener) suporta difícilment les gelades. Aguanta, però, temperatures estivals elevades i períodes de sequera. Per això la seva distribució és la Mediterrània occidental des de la Península Ibèrica a França, Còrsega, Itàlia, fins al Nord d'Àfrica al Marroc, Algèria i Tuníssia.

L'alzina surera és un dels pocs arbres capaç de rebrotar després d'un incendi gràcies a la seva escorça de suro que actua com aïllant tèrmic i impedeix que ls altes temperatures n'afectin els teixits vitals, o sigui que el suro de la surera és una adaptació a les zones amb incendis estacionals.

S'adapta millor a territoris mediterranis amb precipitacions anuals de 500 a 900 mm.

La fusta de la surera té una densitat elevada, emprant-se en vaixells (ja que suporta bé la immersió sense podrir-se) i com a llenya. Però principalment s'utilitza la seva escorça per la indústria del suro, tot i que també és important l'ús comestible de la seva gla per als porcs en les deveses de l'oest peninsular.

3. Carrasca (Quercus ilex ballota, Quercus rotundifolia o Quercus ilex rotundifolia):

Espècie de terrenys més secs que l'alzina, adaptada millor al clima mediterrani de tendència continental i per això adopta una alçada menor que l'alzina Adaptada a precipitacions anuals entre 400 i 700 mm.

4. Garric o Coscoll (Quercus coccifera):

Arbust de la mateixa família que l'alzina però que no sol passar dels 2 metres d'alçada. Viu en zones seques i assolellades, amb precipitacions d'entre 300 i 500 mm. Habita terrenys calcaris, pedregosos i sòls pobres.